No tens estil. Punt.
I si allò que anomenes «el teu gust» també depèn del que algú ha decidit ensenyar-te?
Això és el que et fan pensar cada vegada que apareix una nova manera de vestir «bé». L'americana que ahir era massa grossa avui té la mida perfecta. Les sabates que no t'hauries mirat dues vegades es tornen imprescindibles després de veure-les en vint looks. I quan res d'això no acaba de lligar amb la roba que tens, el diagnòstic sembla personal: et falta estil.
Que convenient. Així te'n poden vendre un altre.
El teu feed no és el teu gust
Guardes una foto per la faldilla. L'aplicació te n'ensenya tres més. Després, la mateixa faldilla amb una camisa blanca, amb una jaqueta de cuir, amb les sabates que ja vas veure ahir. Al cap d'una setmana sembla que sigui pertot arreu. A la teva pantalla, si més no.
La repetició importa. El psicòleg Robert Zajonc va trobar que veure una cosa diverses vegades pot fer que ens agradi més. Els seus experiments no tractaven de faldilles ni demostren que tot gust sigui prestat. Però ajuden a entendre per què una peça que d'entrada et deixava indiferent pot començar a resultar-te familiar. I per què, de vegades, confonem aquesta familiaritat amb allò que hauríem triat igualment.
El mite de la lliure elecció
Obres una aplicació i hi veus cent maneres de vestir. Sembla llibertat. Però algú ha decidit quines cent veuries, en quin ordre i quantes vegades tornarien a aparèixer.
Spinoza va plantejar una idea incòmoda: som conscients del que volem, però no sempre de les causes d'aquest desig. No parlava de cap feed. La pregunta, però, hi encaixa massa bé: quan dius «això és molt jo», què reconeixes de debò i què has après a reconèixer després de veure-ho pertot arreu?
Hi ha un altre límit en el que sabem de les nostres decisions. En un experiment sobre elecció, els investigadors van canviar discretament el resultat que algunes persones havien escollit. Diverses no van detectar el canvi i van donar raons per explicar una elecció diferent. L'estudi no diu que comprar roba funcioni així, ni resol si existeix el lliure albir. Sí que recorda una cosa menys espectacular i més útil: podem explicar una història molt convincent sobre els nostres gustos sense saber del tot com hi hem arribat.
Triar continua sent triar. El que no existeix és aquell aparador neutral on totes les opcions esperen, en igualtat de condicions, que aparegui el teu «estil autèntic».
La recomanació que també és un anunci
De vegades la peça no arriba a través d'una marca. Arriba en una foto d'algú que segueixes, integrada en un look que guardaries encara que no portés cap etiqueta comercial. Una recerca sobre publicitat amb influencers va trobar que la manera d'indicar una col·laboració afecta com es reconeix i es valora aquell contingut.
No cal desconfiar de cada foto bonica. Cal poder veure quan una recomanació també és una venda. Si tot es presenta com a gust personal, la intenció comercial desapareix just allà on més convindria veure-la.
El que queda quan tanques l'aplicació
Una foto. Una altra. La mateixa faldilla amb una altra camisa. Impacte, impacte, impacte. Al final ja no penses «l'he vista molt». Penses «crec que m'agrada».
Potser t'agrada de debò. La pregunta és si encara pots separar la faldilla de totes les vegades que te l'han ensenyada.
Torna a una foto que vas guardar fa setmanes. Tapa la marca i deixa de mirar qui porta el look. T'interessa la peça o la decisió d'estil? Potser era la llargada de la jaqueta sobre la faldilla. Potser la camisa oberta, que dona aire a una combinació massa correcta. Ho pots provar sense comprar exactament el que vas veure.
I si quan ho proves no funciona, també has descobert alguna cosa. El teu estil no ha de coincidir amb el que es ven millor a la teva pantalla.